El meu referent

Un referent és pràcticament el mateix que un ídol,
aquell cert personatge que de petits teníem ben clar.
Doncs jo mai ho he tingut clar.

De nena, quan em preguntaven, jo sempre deia
que la meva mare era el meu referent, ja que ella,
ni que no tingués una bona situació econòmica va
estudiar i sortir bastant exitosa, al ser ara periodista de TVE, però a mesura que em feia gran, vaig començar a veure a la meva mare més com una humana amb defectes com tots i no una deessa mitològica. Una situació semblant amb el meu pare, la veritat. L’admirava per després de decidir no anar a la universitat, aventurar-se i anar-se a Espanya, i que després d’adonar-se que havia comés un error al deixar els estudis, no es va donar per vençut i ara treballa en una empresa mobiliària, on va començar com a camioner i va arribar a ser responsable dels Països Baixos, Alemanya i de vegades d’Anglaterra i Aràbia. Però igual que amb la meva mare, al ferme gran vaig començar a veure’l més com un humà imperfecte. Tampoc m’han decebut, no us confongueu, jo estic molt orgullosa dels meus pares i me’ls estimo molt, simplement que ja no els miro amb els mateixos ulls de quan som petits.

Per aquesta redacció podria dir qualsevol famós o celebritat, però dir mentides mai m’ha agradat, ni que de vegades, com tothom, ho he fet. No tinc referent. Tinc persones a les que admiro, sí, però no hi ha ningú que guiï la meva vida com faria al que es refereixen com un “ídol”. Jo em guio a mi mateixa, i potser les meves expectatives d’un futur són massa altes, potser no, de segur que m’equivoco, però per això tinc als pares i amics, per així, passi el que passi, ni que aquelles expectatives no es compleixin, seguir endavant. No, no tinc un referent, podeu dir que no me’n sortiré, sense un ídol, i en algun cas tindreu la raó.

Jo senzillament ho intentaré, com molts altres ho van fer abans que jo.